Seguint l´amable invitació del periòdic
L´ACCENT, desitjaria replicar Laura Blanco (veure L´ACCENT 136) en el
marc del debat sobre el decreixement sostenible.
Val a dir que comparteixo amb Ivan Gordillo (veure L´ACCENT 135) la
majoria dels arguments que utilitza per evidenciar la feblesa teòrica i
pràctica del “decreixement sostenible”. De totes maneres, alguns dels
plantejaments del decreixement són interessants i convé donar suport a
aquestes i altres iniciatives ecologistes.
Prenent doncs una perspectiva sindical i llibertaria, per tant
anticapitalista, antiestatista i de defensa de l´autogestió obrera,
estic en desacord en alguns punts amb Laura Blanco. És bastant provable
que tinguem punts en comú amb alguns dels seus plantejaments, però no
amb els que considero fonamentals.
Capitalistes o anticapitalistes
Des de la perspectiva del consum (la demanda), la crítica feta pels
partidaris del decreixement és correcta i de fet ja apareix fa molts
anys, a principis del segle XX, en Thorstein Veblen (1899)1 quan critica
el consum ostentós de la classe capitalista, que avui en dia s´ha
generalitzat amb l´anomenat consumisme. Aquesta critica també apareix en
Christian Cornélissen (1903)2 quan planteja la necessitat de tenir en
compte el “valor d´ús social” a l´hora de prioritzar un consum de la
societat o un altre. Aquest valor d´ús social, decidit pels treballadors
– consumidors, ha de servir per prioritzar el consum de la societat
tant en distribució i quantitat de béns (evitar el consumisme i
l´acaparament), com en tipus de béns (aliments i no armes). Des de la
perspectiva de la producció (oferta) l´aportació més interessant és la
de Paul A. Baran (1957)3 amb la idea de l´excedent econòmic potencial.
Pel que fa a la idea fonamental, no és el mateix per un desenvolupament
econòmic pensat per les persones, invertir l´excedent en produir
aliments necessaris o invertir-lo en produir armes o publicitat.
Amb això estem d´acord. Ara bé, la idea de decreixement sostenible
considero que és impossible en el capitalisme i entenc que els seus
partidaris tenen com a mínim un punt dèbil fonamental en la teoria i un
altre en la pràctica.
D´una banda, considero que les teories del decreixement no expliciten
que la força fonamental d´impuls del sistema capitalista és
l´acumulació de capital i el benefici. En aquesta línia tots en som una
mica còmplices en ser un sistema autoritari, que obliga les persones a
enquadrar-se en empreses per vendre la seva força de treball i seguir la
roda. Existeixen també altres treballadors intel·lectuals que ho
justifiquen i ho fomenten, i diferents quadres tècnics i polítics que
l´estabilitzen. Per tant aquest aspecte fonamental del capitalisme
(creixement i benefici) i la força social que ho impulsa són el que en
un determinat moment pretenen aturar els partidaris del decreixement.
Tota aquesta força social (empresaris, treballadors manuals,
treballadors tècnics i intel·lectuals, els polítics, etc.), és la que
s´ha de tenir en compte quan ens plantegem fer una proposta d´acció.
Tota aquesta força social és la que s´ha d´anul·lar per poder pensar en
decréixer dins el capitalisme.
Pel que fa la pràctica, element posterior al de l´anàlisi de la
situació, com ha dit Laura Blanco “el decreixement proposa trencar amb
el centralisme i amb l´economia planificada des de dalt”. Aquesta
proposta que tranquil·lament podria compartir com a anarcosindicalista,
topa amb la dura realitat per aplicar-la. Per poder contrarestar amb
garanties l´impuls capitalista entenc que es pot fer des de dalt, des de
l´aparell de l´estat i mitjançant partits polítics revolucionaris o des
de baix, des del nucli dur que són les empreses, mitjançant sindicats
revolucionaris. Entenc que dir això obliga a prendre posició amb
tàctiques i estratègies concretes, fet que a voltes no resulta massa
còmode. És en aquest sentit que a la pràctica, per aconseguir un
decreixement sostenible, els seus partidaris els falta posicionar-se:
escollir per a l´acció organitzacions polítiques o sindicals
revolucionaries que agrupin una majoria de treballadors i treballadores.
És la classe treballadora qui mou l´economia, i és en definitiva qui
pot canviar el seu rumb.
Crisi econòmica
Per definició una crisi econòmica en el capitalisme significa un descens
de l´activitat econòmica, això implica decreixement del PIB, o
creixement negatiu com els agrada dir als economistes burgesos. Un
context com l´actual a l´Estat capitalista espanyol, de crisi econòmica,
és precisament una representació del decreixement (no sostenible). El
PIB cau i provoca conseqüències socials molt greus, com atur, pobresa,
fins i tot depressions i suïcidis, i això precisament és quelcom prou
seriós per tal de fer un anàlisi correcte de les implicacions que té
aquest decreixement en el capitalisme.
La qüestió de tot plegat és observar que el sistema econòmic
capitalista és drogoaddicte: necessita el benefici per sobreviure de la
mateixa manera que una persona enganxada necessita la cocaïna. Quan en
el sistema capitalista desapareixen l´acumulació de capital i el
benefici, sigui per sobreinversió o per subconsum, l´activitat econòmica
cau i arrossega l´esglaó més feble: la classe treballadora.
Per tant, no podem parlar de decreixement sense parlar de distribució
de la renda, de com el sistema capitalista explota el treball
assalariat i s´enriqueix quan tot va bé, i de com fa pagar als
treballadors les crisis econòmiques amb atur i misèria. De com, en
definitiva, els capitalistes, que tenen noms i cognoms, privatitzen
beneficis i d´altra banda, socialitzen pèrdues.
Així doncs, també per aquesta evidència que es diu ´crisi econòmica´,
considero que és impossible decréixer en el capitalisme. Això implica
que cal destruir el capitalisme i s´ha d´avançar cap a una gestió de
l´economia en mans de la classe treballadora, on no sigui el benefici
privat sinó les necessitats socials les que guiïn la producció i que en
aquest esquema es puguin incorporar els límits que planteja
l´ecologisme. Em sembla doncs que les teories del decreixement no
solucionen la qüestió de la imprescindible destrucció del capitalisme i
la seva substitució per un sistema econòmic socialista autogestionari, i
ni tan sols el com podríem arribar a aconseguir-ho.
Apunts finals
Estic força d´acord amb els objectius que planteja l´Entesa pel
decreixement, però no veig com es vol aconseguir sense una anàlisi de
fons del capitalisme i sense organitzacions polítiques o sindicals
revolucionàries. En conseqüència, no sé com es vol aconseguir sense la
destrucció del sistema capitalista. Un moviment social ecologista no
sobra, no vull que se m´entengui malament, ara bé, em sembla prou
evident que a aquestes alçades de la pel·lícula, calen organitzacions
que agrupin una majoria de la població si realment es vol aturar la
destrucció de la natura i de les persones per part del sistema
capitalista.
Per últim dir que aposto fermament per un desenvolupament econòmic en
base a la satisfacció de les necessitats bàsiques, tant aquí com en els
països empobrits, mitjançant un model de gestió de l´economia basat en
l´autogestió obrera i la planificació social. El camí per implementar-ho
està engegat.
*LLUÍS RODRÍGUEZ és Membre de l´Institut de Ciències Econòmiques i de l´Autogestió (ICEA) a Barcelona. http://iceautogestion.org
—
1. Veblen, T (1899). Teoría de la clase ociosa. Alianza, 2004
2. Cornélissen, Ch (1903). Théorie de la valeur. Refutation des théories
de Rodbertus, Karl Marx, Stanley Jevons & Boehm-Bawerk. 2eme
Edition. New York, Burt Franklin, 1970.
3. Baran, P.A (1957). La economía política del crecimiento. Fondo de Cultura Económica. 1975
